Així com una família no és – només- un grup de persones vivint sota un mateix sostre, el llenguatge no és – només- un grup de lletres posades en fila índia sobre un paper. I, doncs, quin és l’element ens fa ser família? Quin és l’ingredient que ens fa ser comunicació? És el rol, la funció.

Aquest element invisible que va cosint les paraules per sota i per dins, és la sintaxi. Ella és qui va donant funció, va posant ordre amb intenció i claredat.

Què passaria en una família si donéssim el rol de mare a la filla de 5 anys? Problemes, oi? I si al pare, carregat d’acció, no el deixéssim realitzar? Més problemes, oi? Per aquest camí, ben aviat, tindríem una família desestructurada, una frase incorrecta, agramatical, inconnexa. (Figureu-vos tot de gent desperdigada corrent pel menjador.)

Quan les paraules no concorden, se’ns trenquen els missatges, no funcionem. Falta sintaxi. I parlem de llengua i parlem – també- de nosaltres mateixes, de com alhora som mares i filles i germanes i tietes i àvies (i, a poc a poc, disfuncionalment, van apareixent rols adquirits que acumulem per suplir les animadores, el personal de neteja, les mestres…).

I com ho farem, doncs, per què tot aquest malabarisme concordi? Doncs amb sintaxi: cabassos de sintaxi!

Subjecte. Predicat. Nom, verb, determinant, pornom, adverbi, preposició. Jo, tu, ell, nosaltres, vosaltres, ells, -los, -vos- -me, li, ho, en, em. Ho volem tot, però ho volem al seu lloc.

A l’hivernacle treballo el llenguatge i la sintaxi des d’aquesta dimensió, ajustant els rols, aprenent a mirar el lloc que ocupa cada paraula i facilitant la relació cap a l’expressió i la comunicació. Al final, l’anàlisi de frases resulta ben apassionant.

@alhivernacle /669292451/ alhivernacle@gmail.com